Página 3

Gala Dalí va ser una dona que es va voler ella mateixa secreta. Mentre els homes amb qui va compartir la vida guanyaven en notorietat fins a esdevenir figures universals, ella triava mantenir-se a l’ombra, fins al punt de generar una imatge de dona freda, altiva, egoista, inaccessible. En realitat, Gala va ser una dona molt diferent. En aquesta narració biogràfica, Monika Zgustova desvela la dona decidida, valenta i apassionada que va saber perseguir amb determinació els seus anhels i acompanyar decisivament els tres homes que, al seu costat, arribarien a ser grans figures de la poesia i l’art universals: Paul Éluard, Max Ernst i Salvador Dalí. Per a tots tres, Gala va ser molt més que la seva amant: va ser la companya que treballaria amb ells la seva obra i la criticaria, i qui els va donar la força i la confiança per consolidar-se com a grans creadors. Els tres els va conèixer quan tot just tenien entre 17 i 30 anys. I va ser a través de Gala i amb Gala que van arribar a ser el que foren. Monika Zgustova treu a la llum aspectes fins ara ignorats o poc coneguts de la vida de Gala: la relació amb el seu pare adoptiu i la seva família; la influència que en ella va tenir l’amistat d’adolescència amb la poeta Marina Tsvetàieva i la germana d’aquesta, Àssia; de quina manera la Revolució bolxevic de 1917 i els anys previs la marcaven per sempre; com als 22 anys creuava l’Europa de la Primera Guerra Mundial, des de Moscou fins a París, per retrobar-se amb el seu estimat, Paul Éluard; com, per amor a Salvador Dalí, ho deixa tot i se’n va a viure en una cabana vora el mar a l’hivern, sense cap comoditat, i és a punt de morir a causa d’una pulmonia. D’aquest llibre emergeix, doncs, una Gala molt més complexa, rica i apassionant del que fins ara es coneixia: el retrat d’una dona que va trencar amb els estereotips de la seva època per esdevenir una de les dones més decisives en l’art i la literatura del segle xx.

‘Tenia vuit anys quan l’avi em va agafar de la mà i no em va deixar anar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m’hauria passat si m’hagués quedat al poble. Era el 1946. Al començament de la primavera de 1946, els ametllers florien l’un al costat de l’altre i el camp estava en ple esplendor.’ Així comença la novel·la més autobiogràfica de Theodor Kallifatides i una de les més apreciades pels centenars de milers de lectors seus. Una setmana abans que Kallifatides marxés del poble, un grup de feixistes amb armes a la mà havia obligat a tothom a reunir-se al cementiri. Van quedar només nens i vells terroritzats mentre el seu infame cap els anava cridant un a un per finalment seleccionar alguns homes que es varen endur. Mai s’en van trobar els cossos. Amb la senzillesa i humanitat que el caracteritzen, Kallifatides ens narra la seva vida des que abandona el poble on va néixer fins que hi torna per rebre l’homenatge dels seus veïns, esdevingut ja escriptor consagrat. D’aquesta manera, en descobrim la infantesa i l’adolescència en l’Atenes governada per règims autoritaris, el naixement de la consciència política i de classe, la descoberta de la sexualitat i l’amor, l’exili a Suècia, la sorprenent capacitat per refer-hi la seva vida laboral i formar-hi una família, i la seva trajectòria com a escriptor en la llengua d’acollida, el suec. Kallifatides ens ofereix un altre llibre magistral, un regal per als qui ja coneixen la seva obra i per als qui encara tenen la sort de poder descobrir-la.