Página 3

Un nou retrat de Santiago Rusiñol mostra deu facetes d’un poliedre humà força llunyà del mite que ell mateix va crear: una persona incapaç d’escriure amb el to agressiu que feien servir els redactors apòcrifs que de vegades el substituïen. Un net marcat per una mort sempre omnipresent a la família. Una tendència gasiva i alhora balafiadora. Un comportament molt menys misogin i donjuanesco que aquell que se li ha atribuït habitualment. Un modernista contrari a la modernitat del progrés industrial i material. Una visió dual, contrària i favorable a la vegada, del món de les tradicions (toros o religió). Un teòric enemic de ‘l’altre glosador’, Eugeni d’Ors, a qui en realitat admirava. Un artista que s’autoatribuïa llicència per mirar la realitat amb els ulls de la imaginació (faulista, metafòric) o mostrar-se incoherent fent servir l’essència de la seva antiga bohèmia. Un malalt amb molta salut, gràcies als seus secrets epicuris. Un productor de sentències nat. I un visitant assidu d’Aranjuez, generós, ocupat fins a la mort en la tasca de plasmar l’encant dels jardins abans no s’esborrés per sempre, regalant-los la immortalitat que ell també buscava.