Página 2

L’aportació de Domènec Guansé en el camp de la crítica és fonamental per explicar el sentit i la funció de la novel·la catalana dels anys vint i trenta. L’autor és un dels agents més destacats del nou sistema literari posterior al noucentisme, gràcies a la seva activitat des de tribunes capdavanteres com la Revista de Catalunya, La Publicitat o La Rambla. El seguiment de la dinàmica literària permet a Guansé traçar una vasta i completa evolució de la narrativa autòctona, per la qual circulen els noms més destacats, com Joan Puig i Ferreter, Carles Soldevila, Josep Pla, Maria Teresa Vernet, Miquel Llor o Aurora Bertrana, entre d’altres. Però a més, el tarragoní es fa ressò d’altres formes prosístiques en voga -biografies o llibres de viatges- i reflexiona amb perspicàcia sobre aspectes diversos de la vida editorial. Panorama crític de la narrativa catalana d’entre-guerres presenta una selecció rellevant d’aquesta producció escrita entre 1920 i 1936, i ofereix al lector el retrat efervescent d’una etapa cultural decisiva del segle xx. La present edició és a cura d’Antoni Isarch, professor associat al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i autor de la mono-grafia El batec de l’època. Domènec Guansé i el periodisme (1918-1936) (2021).

Aquest cinquè volum de la sèrie A la Ciutat dels llibres consta de vuit capítols molt diversos i d’un gran interès per a la història multiforme de la cultura catalana. Comença explicant com va anar la recuperació del famós Llibre Vermell de Montserrat, salvat de la crema de l’exèrcit napoleònic, i continua amb tres capítols més relacionats amb Montserrat i amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: les relacions entre el musicòleg Higini Anglès i el mecenes de Rafael Patxot, i l’epistolari entre Palmira Jaquetti, Rafael Patxot i Lluís Nicolau d’Olwer. Els dos capítols següents tracten de l’epistolari de Salvador Galmés i Lluís Nicolau d’Olwer, referent a l’edició de les Obres de Ramon Llull, i de l’epistolari de Joan Estelrich conservat a l’arxiu de Lluís Nicolau d’Olwer, sobre la Fundació Bernat Metge i les iniciatives culturals d’Estelrich, en les quals intervingué sovint Nicolau. El penúltim capítol ofereix informació molt important sobre la història de les quatre Bíblies catalanes del segle xx. El capítol darrer és un sentit homenatge al gran lingüista Antoni M. Badia i Margarit, en el centenari del seu naixement.

La Colla de Sabadell fou un dels projectes culturals i literaris més irreverents, iconoclastes i innovadors apareguts en les lletres catalanes de la dècada de 1920. Militants de l’humor provocatiu i de les facècies més increïbles, els membres de La Colla -especialment Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols- apostaven per bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que contribuís a articular i modernitzar un país que, en la primera postguerra europea, vivia un altre dels períodes crítics de la seva atzarosa i soferta existència. Aquest volum vindica i ressitua el paper del col·lectiu sabadellenc en el context de les lletres catalanes contemporànies, analitza amb una mirada nova el projecte cultural que abanderà, aprofundeix en el seu nucli més actiu i fa una relectura de l’obra creativa des d’interpretacions inèdites. El llegat de La Colla és un referent fascinant per als projectes -d’ara o demà- que aspirin a renovar a fons la vida política i cultural.