Tot seguint la pista d’una misteriosa llauna de cranc, en Tintín cau presoner dins d’un vaixell d’una banda de malfactors traficants d’opi. Allí hi ha el malvat Allan i troba per primera vegada el capità Haddock, aleshores fet un patètic esclau per la seva addició a l’alcohol, vici que li dóna innombrables problemes, tant a ell com a en Tintín, perquè aquest intenta ajudar-lo. La desintoxicació del capità es farà efectiva al llarg de la seva forçada travessia del desert El 10 de maig de l’any 1940, les tropes alemanyes ocupen Bèlgica, la qual cosa va interrompre la publicació de Tintín al país de l’or negre. El desastre bèlic s’estén per tot el país. Hergé, amb la seva filla i la seva cunyada, marxa cap a París el 15 de maig i d’allí van cap a l’Auvergne, a casa d’uns amics, a l’expectativa dels fets. El 30 de juny, tornen cap a Brussel•les, i un cop allí, Hergé s’assabenta que Le Vingtième Siècle ja no existia i que, per tant, Le Petit Vingtième també havia desaparegut. El 5 de setembre entra a treballar a Le Soir –periòdic llavors controlat per l’invasor– amb la tasca de crear un suplement infantil a l’estil de Le Petit Vingtième. El 17 d’octubre de 1940, va sortir al carrer el suplement setmanal Le Soir Jeunesse. Aquesta publicació tenia 8 pàgines, de les quals dues eren per a les noves aventures de Tintín. Però les restriccions de paper li anirien robant pàgines fins que el 23 de setembre desapareix aquest suplement setmanal. El cranc de les pinces d’or es continua publicant dins el diari, en tires de 17 per 4 cm. Caldrà doncs trobar un nou estil, tant per la forma de la narració com pels dibuixos. El mateix Hergé va reconèixer que en veure’s obligat a fer aquestes tires diàries de tres o quatre dibuixos, el va fer aprendre molt sobre la narració: no es tractava únicament de fer que el lector posés atenció fins el final de la pàgina, sinó que ara calia retenir-li l’atenció al final de cada línia, pràcticament a cada moment. L’obra es va publicar com un volum, l’any 1941 i va ser reeditada en color el 1943.

El tráfico de esclavos es el eje del argumento de esta aventura, y como casi siempre, Tintín y el capitán se ven involucrados por una serie de casuali…

Als aficionats a les aventures d’en Tintín els calgué esperar vuit anys després de llegir Vol 714 a Sidney , per poder seguir llegint-les a Tintín i els «Pícaros», que començà a aparèixer l’any 1976. Hergé ara només treballava per gust i no tenia cap pressa de fer-ho. La idea per al llibre va tardar a prendre forma. Ell tenia clar l’entorn: Amèrica del Sud. Per a la història va inspirar-se una mica en l’assumpte de Regis Debré i els Tupamaros. Però aquests fets només són el marc de l’aventura. Tornem a anar a la imaginària república de Sant Teodoro (vegeu L’orella escapçada) en la qual dos generals aspirants a dictadors es fan una guerra contínua per aconseguir el poder. Retrobem l’inefable general Alcázar (vegeu L’orella escapçada, Les set boles de cristall). També al coronel Spönz (L’afer Tornasol), ara sota el nom d’Esponja i que ha estat enviat per Bordúria per tal de donar suport al general Tapioca i a l’explorador Ridgewell (vegeu L’orella escapçada). En Serafí Llautó, també volta per aquí amb la seva aclaparadora personalitat, president el grup dels Reis de la Saragata, hi trobarem també «l’encisadora» esposa d’en Tapioca: la terrible Peggy. En aquest àlbum hi crida l’atenció el fet que en Tintín porta texans, condueix una moto amb una insígnia al casc a favor de la pau i fa ioga!