Memòries esbiaixades

Cinquanta-dos anys, dos mesos i un dia és el temps transcorregut des que l’autor es va llicenciar en Medicina (30/11/1969) fins al dia que va penjar la bata (31/1/2022). Bona part dels dos anys posteriors a aquesta data els ha dedicat a passar el rasclet per damunt dels seus records amb l’objectiu de desbrossar —de manera aleatòria i un xic desendreçada— un grapat d’anècdotes i reflexions que constitueixen aquest llibre. L’autor confessa haver-se divertit escrivint-lo i espera ser capaç de teixir complicitats amb el lector. Si aquest pensa que està davant d’un llibre de memòries farcit d’anècdotes i batalletes, doncs… encertarà. Un llibre d’aquesta mena, per damunt de tot, ha d’explicar històries. Però també hi trobarà moltes altres coses. Perquè l’art de fer de metge requereix, deixant a banda els coneixements científics, curiositat, capacitat d’anàlisi i de síntesi; també habilitat per fer-se entendre, que sol ser el més difícil. Per tant, en aquestes pàgines apareixeran tafaneries, divertiments, pensaments tristos i —sortosament pocs— alguns d’amargs. No hi faltarà en aquests escrits l’inevitable raig de mala llet de qualsevol escriptor que bàsicament es dedica a observar la conducta humana i plasmar-la en el paper. Bé, en realitat, hi trobarà dos raigs: el de la mala llet, sí, però també el de la tendresa. I a vegades serà un raig i d’altres solament un rajolinet, depenent del personatge objecte de la curiositat. Finalment, l’autor demana al lector que li concedeixi una mica de llibertat per amanir el llibre amb unes engrunes de ficció, només les justes. L’experiència lectora li hauria d’haver ensenyat que els escriptors, sense excepció, són uns mentiders. No només els que escriuen novel·les, sinó també els que a les llibreries destaquen a la secció de no ficció. O sigui que no tot serà «veritat-veritat», encara que aquesta sovintegi molt més que la mentida. Al lector correspondrà esbrinar si hi ha formatge i prou, si la cosa està repartida, o bé si hi ha més pa que formatge. En tot cas, no es pot negar que si el formatge és bo, acompanyar-lo amb un crostó de pa acabat de coure no el desmereix en absolut. L’autor proposa un rocafort cremós i fresc com per exemple el Papillon Premium, al damunt d’un crostó de pa de pagès i acompanyat d’una copa d’un bon priorat, com ara el Clos Martinet 2018. El formatge serà la veritat, el pa la ficció i el vi la mala llet i/o la tendresa segons convingui. Bon profit!