Els treballadors de la mar

Tenim al davant una obra poc coneguda, Els treballadors de la mar, d’un autor més que reconegut i publicada el 1866. Victor Hugo escrigué aquesta obra durant els anys d’exili a les illes anglonormandes del canal de la Mànega, a l’illa de Guernsey. Qui llegeix aquesta obra queda fascinat davant l’episodi de la lluita del protagonista, en Gilliatt, contra un pop gegantí, un episodi que ens remet al mite universal de l’heroi que venç el monstre. En Gilliatt és el personatge feréstec, asocial, que viu al marge de tot i de tothom, que sempre actua en solitari, i, per tant, que ens allunya del títol en plural de la novel·la. Però en Gilliatt no és l’únic personatge solitari: mess Lethierry, en Rantaine, en Clubin i la mateixa Déruchette són també personatges molt solitaris; en aquesta novel·la, la solitud, tant física com moral, forma part de l’essència dels personatges i dels llocs en què evolucionen. Si en Gilliatt s’enfronta al pop monstruós és perquè ha sortit al mar per salvar la màquina de la Durande, el vaixell de vapor dissenyat per mess Lethierry, que s’avarà precisament un 14 de juliol i que naufragà perquè un capità traïdor l’estavellà contra les roques. D’aquí ve que molts contemporanis de l’escriptor considerin que entre les diverses interpretacions també es pugui parlar d’una novel·la d’anticipació política, en la qual el vaixell naufragat representa la república, el capità traïdor és Napoleó i el salvament de la màquina del vaixell per part d’en Gilliatt simbolitza el restabliment del règim republicà. Els treballadors de la mar té molts trets del gènere fantàstic. Victor Hugo va ser contemporani de Charles Nodier, de Gérard de Nerval, de Théophile Gautier, grans autors de la literatura fantàstica. La bruixeria, la màgia, les supersticions, els esperits i les cases visionades en són elements presents. Estem davant d’una obra que captiva el lector, i en la qual també descobrirà en més d’una ocasió el gran poeta que va ser Victor Hugo. De la presentació d’Anna-Maria Corredor Nascut a Besançon el 1802, Victor Hugo va viure la infantesa a Còrsega, Nàpols, Madrid i, sobretot, París. Hugo mostrà molt aviat el seu talent literari: el 1815, abans d’ingressar al collège Louis-le-Grand, escriu els seus primers poemes i les tragèdies Irtamène (publicada el 1816) i Athélie (publicada el 1817). Sembla que també data d’aquesta època la cèlebre frase «Je veux être Chateaubriand ou rien», que Hugo escrigué en un quadern escolar. El 1822 es casa amb Adèle Foucher, la seva amiga de la infantesa, amb qui tingué cinc fills; la tràgica mort als dinou anys de la seva filla gran, Léopoldine, l’afectà profundament. Poeta, dramaturg, novel·lista, Hugo és considerat el pare del moviment romàntic francès. Nostra Senyora de París, Els miserables, La llegenda dels segles… són títols prou coneguts. Els treballadors de la mar, en canvi, és una novel·la poc coneguda i mai fins ara traduïda en català. Victor Hugo va morir el 1885. Durant diversos dies, milers de parisencs es van concentrar davant el seu domicili per acompanyar-lo en els seus darrers moments; i és que Victor Hugo, a més d’un gran escriptor, va ser un polític compromès, l’amic del poble, i sobretot dels més febles, el defensor de la llibertat i la justícia social, en definitiva, el guardià dels valors republicans.