Página 245

El primer contacte que vaig tenir amb la Carme Tulon va ser de caire professional. Em vaig posar a les seves mans perquè tenia seriosos problemes amb la veu, molt malmesa a causa de la meva activitat com a professora. Però de seguida vam connectar per les nostres afeccions literàries. Aquella època -estic parlant del 1989- va ser per a ella de gran fecunditat poètica. Recordo que havia guanyat dos premis de poesia al concurs que organitzava la revista Arboç i acabava d’aconseguir un segon premi del Caterina Albert i Paradís. A partir d’aquest moment, va entrar a col·laborar activament en diferents seccions de la revista abans esmentada i em va convidar a participar-hi a mi també. Així van començar les nostres experiències compartides. La meva veu va recobrar ben aviat el to perdut, però la relació amb la Carme ja no es va estroncar. Tot i així hem hagut de tenir paciència uns anys, en que s’ha dedicat intensament a donar cos als tres llibres que ha publicat com a tècnica vocal i logopeda, abans de tornar a llegir les seves poesies. Ara publica aquest recull de l’època de la que us he parlat i ben aviat en sortirà un altre amb els poemes posteriors al silenci creatiu. El llibre que teniu a les mans conté poemes en general breus i aparentment senzills, però d’una gran profunditat temàtica. Podríem dir que constitueixen una reflexió del què és l’amor i el què és la vida, amb totes les seves contradiccions: alegries, angoixes, esperances, pors, records, somnis, sensacions… A través d’un jo poètic que es confessa no autobiogràfic, l’autora ens mostra aquells sentiments humans que qualsevol lector sensible pot fer-se seus, i ho fa traient el millor d’ella mateixa, la seva capacitat de sintetitzar –en ells no hi ha res superflu- el seu amor als orígens de pagès, la seva força vital. Però tot això ho transmet amb un equilibri i placidesa sorprenents. No sabem si la poesia reflecteix la seva manera de ser o si ella és com és gràcies a la poesia. Té un estil planer, sense grandiloquències, fa uns versos que malden per ser ben curs, paral·lelístics, rodons. Fixeu-vos que sovint repeteixen una mateixa estructura i que acaben tal com han començat, buscant el tancament, la perfecció. Aquesta obra consta de cinc parts. La primera, La teva veu és el nord del meu càntic, ens mostra un amor apassionat, incondicional i reflexiu alhora, que traspúa tota una filosofia de l’existència, tot un camí de vida amorosa. Quína enveja podem sentir per aquest subjecte estimat, pacient però ple de transcendència, l’únic capaç d’entendre allò que ella no ha arribat a dir! La segona i tercera, Paraules closes i A mig dir, segueixen amb el tema de l’amor, però més matitzat, més discret, un amor que busca “la porta del clos de les paraules”. La quarta part, Transparències, conté poemes reflexius sobre temes quotidians en els que podem sentir-nos molt identificats. Finalment, a la cinquena, Sol·liloquis, és on la poetessa expressa la seva visió poètica i on nosaltres veiem més clar que la poesia pot ser un camí per a l’ésser humà, un nord que ens impedeix viatjar a la deriva. Si imitem els seus gustos –no em prengueu el plaer/ de llegir un poeta/ ni el d’escoltar una simfonia/ cap al tard- agafarem el llibre a l’horabaixa, ens reclourem en el nostre cau més plàcid i fruirem d’aquests versos. El trajecte ja està assenyalat, ara només ens fa falta seguir-lo.